AudioguíaManresans deportats als camps de concentració nazi

El cop d’estat feixista del 18 de juliol del 1936 contra la República espanyola i contra l’autonomia catalana va provocar una guerra que es va allargar tres anys. Amb l’ajuda de l’Alemanya hitleriana i de la Itàlia de Mussolini, el general Franco la va guanyar i tot seguit va instaurar un règim dictatorial. La repressió sistemàtica contra els antifeixistes va empènyer milers de persones a l’exili.

D’entre tots els manresans exiliats a França, prop de trenta van haver de patir, a més, una nova tragèdia: foren capturats pels alemanys durant la invasió nazi de maig - juny del 1940 o bé arrestats per la Gestapo durant l’etapa d’ocupació posterior.

L’acord entre Franco i Hitler va fer que aquests exiliats, enemics polítics, fossin deportats als camps de concentració nazis del Tercer Reich. L’objectiu era la seva exterminació a través del treball forçat. Mauthausen, Gusen, Hartheim, Buchenwald, Flossenbürg, Dachau i Majdanek esdevingueren les tombes d’aquests manresans que havien estat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat i la democràcia. Uns quants van sobreviure, però malgrat la victòria aliada del 1945, - que era la seva victòria -, tornaven a estar entre els perdedors: Europa va tolerar la dictadura franquista i es van veure abocats a l’exili, físic o interior.

La ciutat de Manresa va homenatjar el 27 de gener del 2017 els seus ciutadans deportats als camps nazis amb la instal·lació d’una placa col·lectiva de record i memòria a la plaça de Sant Domènec. A més, es van instal·lar llambordes del record, en alemany Stolpersteine, davant dels domicilis d’aquells que residien a la ciutat el juliol del 1936, quan el feixisme els va arrencar de casa, els va privar de la llibertat i, en la majoria de casos, de la vida.

Les Stolpersteine són una iniciativa de l’escultor alemany Gunter Demnig que pretén fer realitat la dita jueva: mentre els seus noms siguin recordats, no seran morts del tot. Avui dia, n’hi ha més de 60.000 arreu d’Europa. La iniciativa manresana ha volgut rescatar els seus noms, les seves llars i les seves biografies, a més de restituir l’escalf humà, en la mesura del possible, a aquelles famílies que fins al dia d’avui no havien rebut cap reconeixement públic.